En acabar de llegir CEL RAS este estiu passat, vaig pensar en escriure als autors, Maite i Vicent, per tal d’agrair-los els bons moments que em férem passar. És un llibre que enganxa des del primer full. Encara que no sóc tan vell com per haver conegut aquella època, sí que he viscut la infantesa a un poble molt proper a la Vega Baixa, el qual no era precisament conegut per la riquesa que hi gaudíem. No n’hi havia aigua corrent, ni llum elèctric, ni quasi cotxes. I he conegut el significat de l’amo, amb tota la càrrega emocional que arrossega. Jo també he viatjat en tartana. Així que l’ambient del llibre em resultà molt familiar. Nosaltres també teníem un mestre un xic revolucionari, gràcies al qual estudiàrem un petit grapat de xiquets i xiquetes, això si: amb llibres que el mateix mestre ens aconseguia. En resum, per no allargar-me més, el llibre em va emocionar. No només perquè allò que descriu em resultà familiar, però la forma, la manera de redactar, el vocabulari... em van evocar tantes coses... Evidentment, no és esta una crítica literària. No sóc expert en la matèria, i de savis n'hi ha prou per fer una bona feina. Jo, com a lector, vull felicitar els autors per haver escrit un llibre tan interessant, tan fàcil de llegir, que m’ha fet sentir ells ulls humits en més d'una ocasió. Maite i Vicent: moltes gràcies. Espere llegir més llibres vostres, si més no, amb tant de plaer.
Diego Romero (desembre, 2007)